Milloria

La magror de ma cara
palesava ben clar, la malaltia;
la febre m'abrusava,
el cos, tot s'extremia.

Vaig comprendre que entraves,
en pènyer la porta que cruixia;
pero eren tan subtils les teves passes
que, més que endevinar, vaig pressentir-te.

Prou volia obrir els ulls, per a mirar-te,
mes, espessa nuvolada els cobria
i no veia ta ombra, sinó fantasmes,
dansant una follia...

I en apropar els teus llavis,
me digueres els afanys que tenies.
En donar-me les mans, tendre, manyaga,
l'inici vaig sentir de nova vida.
I fent un esforç per a incorporar-me
vaig veure que la cambra s'aclaria,
mateix que hagués quedat sense teulada;
i una dolça harmonia,
d'àngels i serafins, en lleu complanta,
de tendre melodia,
psalmodiaven, contrits, una pregària,
frec a frec d'una verge amorosida,
d'una mirada clara;
amb un somriure que jo'l coneixia,
que anà tornant-se rialla,
com les que tu solies,
en el temps de felicitat llunyana.

La febre lentament va apaivagar se
i, poc a poc, vingué la milloria.

Pere Maspons i Camarasa

catalán; 1885 - 1962