Mi ciudad

El que os vaig a llegir, com a final, es la lletra del Himne (Marxa Escolar) música també del Mestre Negri, el qual es canta en les Escoles de Guayaquil.

Es titula: Mi ciudad

(Es bó consignar, per a major comprenssió, que Guayaquil, el port més important de l'Equador, està situada en una llenca de terra, al peu d'unes muntanyetes, tenint en un cantó el caudalós riu Guayas, i, en l'altre, un braç del Pacific. En els meus viatges, no he vist mai una ciutat en condicions naturals de tal bellesa).

Mi ciudad radiante y bella
tiene un río sin igual;
tiene cerros de esmeralda
y planicie singular.

Mi ciudad es cual sultana,
con dos tronos de cristal,
uno es el río Guayas,
el otro, un brazo de mar.

Mi ciudad, al sol naciente,
la embelesa un nimbo azul,
y refléjase en sus aguas,
con serena excelsitud.

Mi ciudad, mediando el día,
al efluvio cenital,
parece un rincón del cielo
que a Dios le plugo otorgar. 

Mi ciudad, cuando atardece,
sincroniza la oración
que el mar, el río y los cerros,
entonan al Creador.

Es la Perla del Pacífico,
de mi ensueño, es el jardín;
es mi tierra, es mi cuna... 

¡mi ciudad es Guayaquil!

Pedro Maspons i Camarasa
catalán; 1885 - 1962

A una desconocida compañera

Niña de los ojos glaucos,
que hieres por tu algidez,
que tienes cabellos de oro
y de hierro el corazón.

Niña del andar ligero,
sin amigos que atender;
niña que vas solitaria,
por doquiera en el hotel.

Yo no sé cómo te llamas,
de dónde vienes o vas...
Solita, leyendo libros,
en uno y otro diván.

Como tú, soy peregrino
y huyo de la sociedad;
como tú, busco en los libros,
el consuelo de un pesar;
de un pesar que llevo adentro,
helándome el corazón...

Niña de los ojos glaucos
que ni miras al pasar...
Yo quisiera ser el libro
que lees con tanto afán
y apretadito en el pecho,
lo llevas por donde vas.

Pere Maspons i Camarasa

español; 1885 - 1962

Para el álbum de la niña C. J.

(A ruego de su madre, A. viuda de J.)

Por mi bien o por mi mal.
vi en un jardín una rosa,
la más fragante y hermosa
que diera el mejor rosal.

En mis ensueños de amor,
iba a cortarla, a porfía,
mas vi que al lado crecia,
un botón, promesa en flor.

Y en su tallo los deje,
en lucha con mi quimera,
botón y rosa hechicera
que jamás olvidaré!...

Pere Maspons i Camarasa

español; 1885 - 1962

¿Por qué?...

Cuántas veces te soñé,
cual si fueras golondrina,
negra como mi pesar,
suave como una caricia.

Yo, en zozobrante bajel,
navegaba a la deriva;
tú, volando en derredor,
me servias de vigia.

Si arreciaba el temporal
y las olas me vencían
con chillido alentador,
me incitabas seguirte;
y, aferrándome al timón,
puesta en ti sólo la vista,
llegaba salvo y triunfal,
al puerto que tú querías.

¿Por qué en esta tempestad,
me has dejado a la deriva,
y no vuelas junto a mí,
cual si fueras golondrina?...

Pere Maspons i Camarasa

catalán; 1885 - 1962

El milagro del cántaro azul

Aquesta composiefó fou llegida per l'autor, en una festa que es va donar a Guayaquil, a la eximia poetisa chilena na Gabriela Mistral.

La virgen fue a buscar agua,
llevando un cántaro azul:
azul, color de su bata,
azul, color de la mar,
azul, color de sus ojos,
de tanto al cielo mirar...

Ya de regreso a su casa,
un pobre viejo encontró.
un pobre viejo sediento
que de beber le pidió.
El agua era fresca y pura
y el cántaro le vació...

Santa Ana, se los miraba
y díjole con candor:
«Muy bien hiciste María,
lo mismo habría hecho yo;
regresa, empero, a la fuente
que ya va a ponerse el sol».

María iba a coger el cántaro,
milagro se atestiguó:
tanta agua ya contenía
que por el brocal salió.

Bendita seas, María,
divina Madre de Dios!

Pere Maspons i Camarasa

catalán; 1885 - 1962

Confidencia

En castellà, per a ésser posades en música, per l'inoblidable Mestre, Angelo Negri. Director del Conservatori de Guayaquil, ha escrit també un bon nombre de versos.
Alguna d'aquestes composicions ha ésser populars, com la segilent que es canta sovint en els millors concerts.

Acercate junto a mí,
quiero decirte una cosa,
una cosa color rosa,
color rosa carmesí.

Acercate junto a mí,
que nadie sepa esta cosa,
esta cosa, color rosa
que sólo interesa a ti.

Flor de anhelo y esperanza,
aurora de un despertar;
deseo que ya se alcanza:
ensueño que está al llegar.

Tras la duda, la bonanza,
capullo de una ilusión,
ayer sólo en lontananza.
hoy vive en mi corazón...

Acercate, junto a mi,
que nadie sepa esta cosa,
esta cosa, color rosa
que sólo interesa a ti!...

Pere Maspons i Camarasa

catalán; 1885 - 1962

Dackar

Jamai podré oblidar la impressió viva
que deixares en mon cor de vianant.
Amb quina paleta tan incissiva,
reflectares ton ésser, palpitant!

Negrots alts, negrots bruts, i amb petulància
d'uns temps llunyans, viscuts en llibertat,
dintre immenses boscuries, en l'infancia,
d'una vària i dispersa humanitat.

I encara hi penseu, menyspreant alhora,
la civilització que no sentiu
i voldrieu retornar a n'aquella hora
en que us tallaveu els caps de viu en viu.

Negrots alts, negrots bruts, com vostres vestes,
pengim-penjam, en vostre negre cos.
Us veig descalços, acotant las testes,
davant dels vostres déus i estic confós.

Confós i adolorit, en contemplar-vos,
tan bruts, altius i amb aires pretorians;
que no han servit per a civilitzar-vos
vint segles de màrtirs i herois criatians!...

Pere Maspons i Camarasa

catalán; 1885 - 1962

Reflexió

Un ve, l'altre s'en va ningú no es queda;
anem, tots, creuant diferent camí;
ens empeny un neguit i alhora ens veda,
estacionar-nos en el lloc d'ahir.
seguim, adalerats, la ruta empresa,
que pas a pas apropa'ns l'ideal,
deixant com una pàgina incompresa
la raó que ahir vèiem com normal.
Així considerem el nostre viure,
en tant ens avancem camí a la mort;
en el cor un batec que ens fa somriure,
veient de color blau el nostre port.

(En l'aeroport de Recife, Brasil)

Pere Maspons i Camarasa

catalán; 1885 - 1962

Un petó

Les seguents són fulles del Diari de l'ultim viatge al volt del món:

Es trista la despedida;
defujo sempre el comiat;
i vaig sentir una punyida,
en dir-me tu: «Torna aviat!»

I en la lluita que ens imposa,
l'incontrolada emoció,
cercant tes galtes de rosa
vàreig donar-te un petó.
Petó que dar-te no havia
i acceptares, displicent,
amb tota la melangia,
d'aquell recordat moment...

(En l'aeroport del Prat)

Pere Maspons i Camarasa

catalán; 1885 - 1962

Any nou, vida nova

Per any nou, vida nova, diu la gent;
també jo ho repeteixo, indiferent.
Records de jovenesa, m'asserenen;
fantasmes oscillants que van i venen...
més sento germinar dintre mon pit,
la torturant buidor de l'infinit...

Nimbada il•lusió fluctua en l'espai
i he pensat en tu, avui més que mai;
avui més que mai, sentint enyorança,
d'aquells temps llunyans; i sa remembrança
deixonda en el meu cor íntims afanys
de joventut, viscuda fa molts anys...

si amb el meu cor vols fer una altra prova,
benvingut Any Nou i ta Vida Nova!...

Pere Maspons i Camarasa

catalán; 1885 - 1962

I... es igual

Entre tu i jo, hi havia una llacuna
d'aigües blaves, i escèptiques congries
la varen convertir en un mar ombrivol,
un mar de platges grises,
amb sorrals morts i roques amb falsies...

I jo, en les nits d'insomni,
hi surto a passejar, al bell ras de l'aigua;
i el vent em porta un xiuxiueig d'angúnies,
sortides del teu pit que sempre anhela,
els mateixos consols que a mi em fan falta.

Però també, en desvari,
escolto les onades
que em diuen unes coses! ...
Confuses ironies
del nostre viure, dissemblant i erràtic;
i és evident que no són veus germanes,
sinó sanglots i espasmes;
gentussa maliciada
que butica el nostre mal i el nostre blasme.

Per'xò, el que fou l•lacuna,

és un mar inhòspit, d'aigües terroses
i platges infinites.
Jo, en un cantó, tu en l'altre, consirosa,
i en mig dels dos, el mar de platges grises.

Tu en pressents i endevines
mon, caminar, feixuc, ple de recansa,
buscant amb avidesa,
un besllum d'alegria...

és igual: avui, demà i cada dia!...

Pere Maspons i Camarasa

catalán; 1885 - 1962

Aquest vers petit

Aquest vers petit,
ve a dirte una cosa:
afany infinit
que en mon cor reposa.

Què és el què et dirà
què és el què et diria,
si et pogués parlar,
com ell ho sabria?...

Flaqueja el galan
davant l'escomesa;
si l'amor és gran,
més ho és la mudesa.

Aquest vers petit,
vé a dirte una cosa,
sortida del pit.
fragant com la rosa.

Pere Maspons
catalán; 1885 - 1962

Som dos romàntics...

D'esquena a la finestra,
displicentment sentada,
el cap cot, fent veure que llegies
veient-te pensativa, aquella tarda,
vareig sentir-me atret pel dolç misteri,
de la teva agraciada melangia...

En entrar a la saleta, i saludar-te,
ni aixecares els ulls, per a mirar-me
em vagament, com d'esma;
i seguires fent veure
afany per la lectura;
i vas doblar la pàgina
precipitadannent, com no acostumes;
t'incorporares, tota afanyosa,
medint mon posat i ta indiferència.

I em vares mirar amb tanta frigidesa
que, de cop, vaig comprendre el greu misteri
de l'anegament que al teu cor minava...

Som dos romàntics que vivim la vida,
curulla d'il•lusions i remembrances...

Si: guàrda-la bé, aquella flor resseca
que volgueres tapar en girar la pàgina;
ella ens serva un record, que, no s'esfuma
i ens fa present la joventut llunyana
que conservem, els dos, dintre de l'ànima;
com un idil•li, un somni,
un somni que es renova cada dia,
pels que és ben blau el cel, en nits de fosca,
pels que bé comprenem els cants de l'aigua,
el tri mol d'una fulla,
moguda per la fresca marinada...

Els brins de plata que els cabells t'enjoien,
exposen ben clar els anys del nostre afecte...
Som dos romantics que vivim la vida,
brodant els nostres greuges,
amb tendres il•lusions i remembrances...

Sí: guarda la bé, aquella flor resseca
que volgueres tapar en girar la pàgina,
tenint-te pensativa, aquella tarda...

Pere Maspons i Camarasa

catalán; 1885 - 1962

Milloria

La magror de ma cara
palesava ben clar, la malaltia;
la febre m'abrusava,
el cos, tot s'extremia.

Vaig comprendre que entraves,
en pènyer la porta que cruixia;
pero eren tan subtils les teves passes
que, més que endevinar, vaig pressentir-te.

Prou volia obrir els ulls, per a mirar-te,
mes, espessa nuvolada els cobria
i no veia ta ombra, sinó fantasmes,
dansant una follia...

I en apropar els teus llavis,
me digueres els afanys que tenies.
En donar-me les mans, tendre, manyaga,
l'inici vaig sentir de nova vida.
I fent un esforç per a incorporar-me
vaig veure que la cambra s'aclaria,
mateix que hagués quedat sense teulada;
i una dolça harmonia,
d'àngels i serafins, en lleu complanta,
de tendre melodia,
psalmodiaven, contrits, una pregària,
frec a frec d'una verge amorosida,
d'una mirada clara;
amb un somriure que jo'l coneixia,
que anà tornant-se rialla,
com les que tu solies,
en el temps de felicitat llunyana.

La febre lentament va apaivagar se
i, poc a poc, vingué la milloria.

Pere Maspons i Camarasa

catalán; 1885 - 1962

Desvari

Anit, he somniat
qu'estava enamorat
i el meu amor finia.

Amb un mirar contrit,
guaitant-me fit a fit,
entrava en agonia.

Poncella, ahir fragant,
s'anava colltorçant
amb fonda melangia.

Au que s'enduia el vent
un jorn rufol d'advent,
quan el sol es ponia.

Sa cambra, a mitja llum
reflectava un besllum
que tot m'esferïa.

I en agafar amb esglai,
sa blanca mà, en desmai,
fredor de mort sentia...

...I entrant-se'm dintre el cor,
idèntica gebror,
també jo defallia,
resant amb viu anhel:
–Deixeu-nos entrar al cel,
Jesús, Josep, Maria!...

Anit, he somniat,
m'havien enterrat,
amb la que tant volia.

Pere Maspons i Camarasa

catalán; 1885 - 1962

Trist record

Aquella malaltia, va deixar-me
esprimatxat i amb els ulls tan pregons,
que el metge i la família m'indicaven
sortir fora la Vila, a temperar.
Estava decaigut, i en la meva ànima
s'hi congriaven un munt de malvestats.
No m'atrevia a res. Gairebé d'esma,
vareig sortir una tarda a donar un volt.
En arribar a la Plaça, ella va veure'm
de darrera els vidres del mirador.
Fixa la vista: jo vaig saludar-la;
i per a contestar-me, alça les mans,
amb un gest tant estrany, ple d'impaciència,
de dubtes, de recel i desconhort
que, més que una entusiasta benvinguda.
me feu l'afecte d'un tragic comiat.

Pere Maspons i Camarasa

catalán; 1885 - 1962

Xerrameques

Sortir me dóna pena,
passant pel carrer, tothom m'anomena;
tothom, tothom me guaita;
si algun ca trobo, m'ensuma i m'empaita.
Mentre vaig caminant,
vailets i comares van murmurant:
—Tu! L'has vist al malalt?...
Guaita'l com passa. Si arriba a Nadal!—
Me'n diuen unes coses!
No em parlan mai de lliris, ni de roses!...

Pere Maspons i Camarasa

catalán; 1885 - 1962